Text de presentació dels Poemes cínics de Santiago Subirats

Foto: I.N. Estambul, 2003

Vaig llegir els poemes cínics, gairebé aforístics, aquesta minima moralia de Santi Subirats amb fruïció i divertiment, però primer vaig tenir un moment de dissensió

Jo sé que quan diu

Jo, que només busco formes de dir-me en vers,

i que no estic a favor ni en contra de res.

No és exactament veritat i que la posició del cínic és també aquí una màscara, una paròdia, o més aviat un angle, un biaix per fer literatura. Però primer, em va fer pensar en una actitud vital molt del país, que a mi em produeix una certa al·lèrgia. Aquest és un país submís, on molts han heretat sense saber-ho la passivitat de la vella por dels anys de la dictadura passada pel sedàs de la indiferència: la major part de gent, quan veuen que protestes o que reclames els teus drets davant dels abusos, et diuen: “No ho facis, no et servirà de res”.  Sovint he pensat en la meva ciutat com una ciutat amb la panxa grossa, on la gent només vol menjar i anar al futbol, i ni pensa ni camina, arriben a casa amb el cotxe al pàrking o amb la moto fins a la mateixa porta, en aquesta ciutat completament foradada d’aparcaments. No és solament Barcelona ni Catalunya: ja deia Maria Zambrano que la identitat mateixa d’Espanya es va basar en l’expulsió i el genocidi, i per això els espanyols havien renunciat al pensament i la memòria, a escriure història i a fer filosofia. I Zambrano, per construir el seu pensament va haver de recórrer a la literatura, al Quixot i als poetes místics, darrere els quals hi havia totes les capes anteriors de la càbala, el sufisme i allò que havia enterrat la Inquisició. La qüestió és que, de cop, la idea del Santiago Subirats del gos que s’escalfa al sol i que, simplement, no vol que el molestin, em va fer recordar la passivitat que ara, amb la ferocitat dels retalls de la crisi, ha començat a esquerdar-se una mica.

Per això li vaig trucar un dia de festa al matí per dir-li que no podia. Però poc després, mentre em dutxava, que és un moment bo perquè et ploguin les idees, se’m va acudir una:

Com fem per suportar el món. Els recursos i les actituds que trobem per suportar-ho i fins i tot per ser, secretament, momentàniament, subversivament, feliços. Com ens defensem del món, i també, com ens protegim. Alguns necessitem actuar i resistir (no per bondat sinó per necessitat vital, perquè no ens faci mal el cos, perquè les queixes no ens facin bilis al fetge), però també ens refugiem en els plaers senzills: llegim, escrivim, ens envoltem amb música com si fos una manta contra el soroll, anem al cine per oblidar-nos unes hores i traslladar-nos a la vida o el somni d’algú altre, encara que sigui el malson o la malenconia d’algú altre, o busquem els amics, o ens refugiem a la vida purament física.

Com fem per viure en una ciutat de formigó, plena de soroll, on ens han anat robant cada racó de quietud i d’ombra, sense arbres que ens ajudin a respirar! Busquem l’ombra dels pocs arbres que ens queden: l’altre dia jo també vaig recórrer aquest escenari de ciència-ficció que és el traçat d’autopistes supèrflues que han destruït l’Empordà, per trobar aquesta ombra i quan vam arribar, feia pudor de purines i enmig d’un paisatge elegant i encara bonic, vaig veure, com el malson concentrat, una granja industrial amb alumini i llum elèctrica on els pobres porcs cridaven comprensiblement.

Alguns sentim inevitablement les dues atraccions: relacionar-nos amb la Polis i abstreure’ns. Precisament ja fa uns mesos en què, per primera vegada a la vida, em vaig començar a saltar alguns dies la lectura dels diaris... com podria criticar jo aquestes gossades i aquests lladrucs de Santiago Subirats.

Tothom sap que la paraula cínic ve del grec kyon, gos, i sobretot de la forma adjectiva, kynikos, que significa caní, i que a Diògenes i els seus seguidors els anomenaven així per la seva idea radical de llibertat, el seu desvergonyiment i els seus atacs a les tradicions, a les convencions i a les maneres de viure establertes. També sabem que una part del cinisme modern (no el dels polítics, és clar, sinó el de la literatura, per exemple) hereta la ironia dels grecs i el qüestionament dels llocs comuns i dels valors com ara el bé i el mal, la pàtria, els nacionalismes, les religions, etc. Aquesta actitud i sobretot l’ús de la ironia, que s’ha fet gairebé imprescindible en literatura, precisament per suportar el món, no ha impedit el compromís (i ara penso en escriptors com ara Dorothy Parker).

També, llegint aquests poemes, vaig pensar en la joie paradoxale, la joia paradoxal de la qual parla la filòsofa francesa Marion Richez, la joie malgré le monde, la joia a pesar del món, una felicitat que ve del cos o no se sap d’on, tot i que sabem que el món és injust i terrible. És una felicitat momentània, fugaç, i tan misteriosa que alguna gent l’ha experimentat fins i tot als camps de concentració i que també hem vist en escenaris terribles, com demostren alguns dels inoblidables Relats de Kolyma de Varlam Shalàmov perquè, encara que alguns no ho vulguin saber o s’espantin, la melangia i la tristesa, la ràbia, l’esperança i aquesta joia paradoxal viuen barrejades i són inherents a l’ésser humà. Qui digui que no coneix aquestes passions s’enganya o ens enganya o potser està mort sense saber-ho.

D’altra banda, i això ho vaig pensar després quan ja havia acceptat, el Santi m’havia convocat, per mitjà d’aquestes citacions del meu llibre balcànic, jo no podia no acudir. El llibre, a més, està ple d’aquells versos que ens tornen, obsessivament, com deia Jaime Gil de Biedma que li passava amb alguns poemes d’altres poetes. No només per la rima... O les imatges... Per afinitat vital i ideològica o per estètica, m’he sentit acollida a molts d’aquests poemes i no en volia rebutjar l’hospitalitat.

Parlo per exemple del poema on retrata algú que va vestit impecablement amb corbata de seda però Subirats imagina que dins les sabates duu els mitjons foradats de pena... M’ha fet pensar en aquell director del Banc Mundial, molt conservador i sionista bel·ligerant, Paul Wolfowitz, que, en treure’s les sabates no sé si per entrar a una mesquita, va ensenyar els mitjons “foradats de pena” o potser de vergonya, perquè, com fem per suportar-nos nosaltres mateixos? Com fan aquells que s’han passat a la força obscura, per dir-ho amb llenguatge d’Star Wars, per conciliar-se, perquè també se n’han d’anar al llit amb ells mateixos, és el How do you sleep at night de John Lennon… I els que no ens passem a la força obscura, necessitem tenir el valor de dir

Diu Subirats

Sí, em sap greu de dir les coses clares, / però no puc deixar-les, dins meu, callades. (15)

Deia la filòsofa francesa Cynthia Fleury que el valor no és el contrari de la por, sinó la capacitat de superar-la. I, o com a proposta vital, Cynthia Fleury suggeria cada di afer un gest, ni que fos petit, que ens fes renunciar una mica menys al nostre desig profund. I no parla, naturalment, del desig de tenir un cotxe més gros, sinó potser del desig de dir-li a algú el que pensem, de dir en veu alta quan una situació ens fa fàstic o terror...

Subirats diu:

He somiat que sortia al balcó de casa i tot era fosc.

Enmig de la polseguera, veia caure façanes noves

Deixant lliures la infelicitat i la misèria interiors.

Qui no s’ha aturat un moment davant d’una casa enderrocada on les parets dibuixen encara l’estructura i els costums i una certa intimitat d’una manera gairebé pornogràfica, les escales, però també la conducció del vàter i la banyera d’una casa ja destruïda...? Qui no ha imaginat alguna vegada, mirant un pati d’illa amb totes les llums petites que il·luminen les finestres o escoltant veus que criden un moment, o el mateix silenci o les televisions, els drames interiors de les ciutats modernes? Un dia, jo anava presonera dins d’un cotxe per la Rambla Catalunya, i amb el semàfor vermell d’una cantonada, la gent mirava cap amunt i hi vaig mirar jo també: vaig veure una senyora, vella, enfilada a la barana, la vaig veure tirar-se pel balcó, amb  els cabells grisos i la faldilla de franel·la grisa i vaig sentir el soroll estrany del cos en caure a terra. I el semàfor va canviar i el cotxe on jo anava va seguir. L’endemà vaig saber que algú havia comprat l’edifici per fer-hi un restaurant i aquella senyora l’havien de desnonar. Vaig escriure una carta al diari i anys després, ho vaig posar en un conte. Aquests tres versos expliquen també això, amb la síntesi de la poesia.

També diu Subirats:

Veig Barcelona...

Amb les papereres plenes de poesies abandonades.

Una ciutat d’homes tristos...

Hi ha poemes on he trobat altres afinitats. En algun dels seus consells cínics suggereix que, quan arribeu a casa, no mireu la televisió, diu:

Demaneu, millor, per què cap arbre no plora al matí,

Per què hi ha joves que se suïciden quan baixa la nit

O com és possible d’oblidar les guerres civils.

També hi ha una reivindicació del paisatge i del silenci:

Com quan parla d’aquests conferenciants mediocres i els creadors sense gaire esperit, que li provoquen el desig de portar-los a casa, que vegin el sol que cau, l’ombra i les fulles dels arbres, el moscatell...

I, quan es pregunta:

Per què vàreu tallar tots els arbres / que mantenien a lloc els temors...

De vegades recupera l’esperit furiós d’aquell Salvat Papasseït que escrivia: “Escopiu a la closca pelada dels cretins!” I sembla que comparteixi el desig de fugir de Baudelaire: N’importe où, n’importe où, pourvu que ce soit en dehors de ce monde! No importa on, no importa on, mentre sigui fora d’aquest món!

Vitalista, parla poc de la mort, i potser quan ho fa, tracta més de la mort en vida, potser de les renúncies:

Més d’una part de mi agonitza:

O parla del pes dels morts de la història...

I altres vegades arriba a ser inesperadament dickinsonià

Diu:

Jo només escric

Per a mi, cobert per milers d’estrelles.

Em fa pensar en aquell poema de la Dickinson que diu (i faig una traducció improvisada i temerària):

Les millors coneixences que tinc són aquelles / amb qui no he parlat mai/ Les estrelles que arriben a la ciutat / Mai no m’han considerat descortès / Quan no he respost res / a la seva crida celestial / La meva mirada reverent / ha estat cortesia suficient

O tots els jocs que li permet a Santiago Subirats el recurs d’adoptar metafòricament el punt de vista del gos

(com quan diu amb ironia)

Com a gos, sempre seré fidel a Homer...

De vegades l’humor d’aquests poemes podria entrar en allò que Carles Hac Mor reivindica com un pensament “poca-solta”:

Diu Subirats:

Homes i dones de ment precisa!, / permeteu-me de bordar aquests sonets / de versos i lletres engossides, / com si fossin els més profunds gemecs / d’una fera amb pell insubmisa...

O quan es revolta davant la docilitat que li exigeixen i contradiu la passivitat aquella de què parlàvem i anuncia que robarà quan tingui gana, perquè els banquers roben més, o diu que ha escollit ser salvatge i que la religió hauria de cridar a la desobediència civil i no tenir secrets i torna a contradir aquell vers on deia que no era a favor ni en contra de res:

És bonica la idea d’aquest poema final en què parla directament com un gos que ja no creu en l’home, que ha perdut l’esperança de jeure amb ell, de ser el seu millor amic, i ja no li pot mirar els ulls sense recança, i és que, finalment, el gos de Santi Subirats es revolta fins i tot també com a gos i abandona l’home, diu que ja és hora que segueixi el seu camí tot sol...

Les citacions són també agosarades i serveixen per entrar una mica a l’univers heteròclit i hospitalari de Santi Subirats: Sloterdijk, Gottfried Benn, Plath, Baudelaire, Hawking, Menandre, Antístenes, Diògenes, Franco Volpi, Pius Alibek, el meu llibre balcànic... I el fet subversiu de posar-hi bibliografia.

Després d’aquest recorregut dels Poemes cínics de Subirats, poemes morals, vitals, pessimistes i irònics, per celebrar aquesta conciliació meva amb el seu esperit, volia dir aquí una altra traducció meva improvisada i una mica poca-solta d’un poema d’Emily Dickinson que parla d’un encontre després de la mort. No sabria dir per què, però crec que en certa manera amagada, hi ha una relació, potser la idea antiga que el poeta havia de buscar la veritat i la bellesa. Diu així

Vaig morir per la Bellesa, però tot just

M’havien encaixat al taüt

Quan algú que havia mort per la Veritat va jeure

A l’habitació del costat...

Ell va preguntar, baixet: jo per què havia caigut?

Per la Bellesa, vaig dir...

I jo per la Veritat. Són la mateixa cosa

Som Germans, va dir...

I així, com parents, retrobats una nit...

Vam parlar entre les habitacions...

Fins que la molsa ens va arribar als llavis...

I va cobrir... els nostres noms.

Moltes gràcies

Isabel Núñez