Foto: I.N. Estambul, 2003
Vaig llegir
els poemes cínics, gairebé aforístics, aquesta minima moralia de Santi Subirats amb fruïció i divertiment, però primer
vaig tenir un moment de dissensió
Jo sé que
quan diu
Jo, que
només busco formes de dir-me en vers,
i que no estic
a favor ni en contra de res.
No és
exactament veritat i que la posició del cínic és també aquí una màscara, una
paròdia, o més aviat un angle, un biaix per fer literatura. Però primer, em va
fer pensar en una actitud vital molt del país, que a mi em produeix una certa al·lèrgia.
Aquest és un país submís, on molts han heretat sense saber-ho la passivitat de
la vella por dels anys de la dictadura passada pel sedàs de la indiferència: la
major part de gent, quan veuen que protestes o que reclames els teus drets
davant dels abusos, et diuen: “No ho facis, no et servirà de res”. Sovint he pensat en la meva ciutat com una
ciutat amb la panxa grossa, on la gent només vol menjar i anar al futbol, i ni
pensa ni camina, arriben a casa amb el cotxe al pàrking o amb la moto fins a la
mateixa porta, en aquesta ciutat completament foradada d’aparcaments. No és
solament Barcelona ni Catalunya: ja deia Maria Zambrano que la identitat
mateixa d’Espanya es va basar en l’expulsió i el genocidi, i per això els
espanyols havien renunciat al pensament i la memòria, a escriure història i a
fer filosofia. I Zambrano, per construir el seu pensament va haver de recórrer
a la literatura, al Quixot i als poetes místics, darrere els quals hi havia
totes les capes anteriors de la càbala, el sufisme i allò que havia enterrat la
Inquisició. La qüestió és que, de cop, la idea del Santiago Subirats del gos
que s’escalfa al sol i que, simplement, no vol que el molestin, em va fer recordar
la passivitat que ara, amb la ferocitat dels retalls de la crisi, ha començat a
esquerdar-se una mica.
Per això li
vaig trucar un dia de festa al matí per dir-li que no podia. Però poc després, mentre
em dutxava, que és un moment bo perquè et ploguin les idees, se’m va acudir
una:
Com fem per suportar
el món. Els recursos i les actituds que trobem per suportar-ho i fins i tot per
ser, secretament, momentàniament, subversivament, feliços. Com ens defensem del
món, i també, com ens protegim. Alguns necessitem actuar i resistir (no per bondat
sinó per necessitat vital, perquè no ens faci mal el cos, perquè les queixes no
ens facin bilis al fetge), però també ens refugiem en els plaers senzills:
llegim, escrivim, ens envoltem amb música com si fos una manta contra el
soroll, anem al cine per oblidar-nos unes hores i traslladar-nos a la vida o el
somni d’algú altre, encara que sigui el malson o la malenconia d’algú altre, o busquem
els amics, o ens refugiem a la vida purament física.
Com fem per
viure en una ciutat de formigó, plena de soroll, on ens han anat robant cada
racó de quietud i d’ombra, sense arbres que ens ajudin a respirar! Busquem
l’ombra dels pocs arbres que ens queden: l’altre dia jo també vaig recórrer
aquest escenari de ciència-ficció que és el traçat d’autopistes supèrflues que
han destruït l’Empordà, per trobar aquesta ombra i quan vam arribar, feia pudor
de purines i enmig d’un paisatge elegant i encara bonic, vaig veure, com el
malson concentrat, una granja industrial amb alumini i llum elèctrica on els
pobres porcs cridaven comprensiblement.
Alguns sentim
inevitablement les dues atraccions: relacionar-nos amb la Polis i abstreure’ns.
Precisament ja fa uns mesos en què, per primera vegada a la vida, em vaig
començar a saltar alguns dies la lectura dels diaris... com podria criticar jo aquestes
gossades i aquests lladrucs de Santiago Subirats.
Tothom sap
que la paraula cínic ve del grec kyon,
gos, i sobretot de la forma adjectiva, kynikos, que
significa caní, i que a Diògenes i
els seus seguidors els anomenaven així per la seva idea radical de llibertat,
el seu desvergonyiment i els seus atacs a les tradicions, a les convencions i a
les maneres de viure establertes. També sabem que una part del cinisme modern
(no el dels polítics, és clar, sinó el de la literatura, per exemple) hereta la
ironia dels grecs i el qüestionament dels llocs comuns i dels valors com ara el
bé i el mal, la pàtria, els nacionalismes, les religions, etc. Aquesta actitud
i sobretot l’ús de la ironia, que s’ha fet gairebé imprescindible en
literatura, precisament per suportar el món, no ha impedit el compromís (i ara penso
en escriptors com ara Dorothy Parker).
També,
llegint aquests poemes, vaig pensar en la joie
paradoxale, la joia paradoxal de la qual parla la filòsofa francesa Marion Richez,
la joie malgré le monde, la joia a
pesar del món, una felicitat que ve del cos o no se sap d’on, tot i que sabem
que el món és injust i terrible. És una felicitat momentània, fugaç, i tan
misteriosa que alguna gent l’ha experimentat fins i tot als camps de
concentració i que també hem vist en escenaris terribles, com demostren alguns
dels inoblidables Relats de Kolyma de
Varlam Shalàmov perquè, encara que alguns no ho vulguin saber o s’espantin, la
melangia i la tristesa, la ràbia, l’esperança i aquesta joia paradoxal viuen
barrejades i són inherents a l’ésser humà. Qui digui que no coneix aquestes
passions s’enganya o ens enganya o potser està mort sense saber-ho.
D’altra
banda, i això ho vaig pensar després quan ja havia acceptat, el Santi m’havia
convocat, per mitjà d’aquestes citacions del meu llibre balcànic, jo no podia
no acudir. El llibre, a més, està ple d’aquells versos que ens tornen,
obsessivament, com deia Jaime Gil de Biedma que li passava amb alguns poemes
d’altres poetes. No només per la rima... O les imatges... Per afinitat vital i
ideològica o per estètica, m’he sentit acollida a molts d’aquests poemes i no en
volia rebutjar l’hospitalitat.
Parlo per
exemple del poema on retrata algú que va vestit impecablement amb corbata de
seda però Subirats imagina que dins les sabates duu els mitjons foradats de
pena... M’ha fet pensar en aquell director del Banc Mundial, molt conservador i
sionista bel·ligerant, Paul Wolfowitz, que, en treure’s les sabates no sé si
per entrar a una mesquita, va ensenyar els mitjons “foradats de pena” o potser
de vergonya, perquè, com fem per suportar-nos nosaltres mateixos? Com fan
aquells que s’han passat a la força obscura, per dir-ho amb llenguatge d’Star Wars, per conciliar-se, perquè
també se n’han d’anar al llit amb ells mateixos, és el How do you sleep at night de John Lennon… I els que no ens passem a
la força obscura, necessitem tenir el valor de dir
Diu Subirats
Sí, em sap
greu de dir les coses clares, / però no puc deixar-les, dins meu, callades.
(15)
Deia la
filòsofa francesa Cynthia Fleury que el valor no és el contrari de la por, sinó
la capacitat de superar-la. I, o com a proposta vital, Cynthia Fleury suggeria
cada di afer un gest, ni que fos petit, que ens fes renunciar una mica menys al
nostre desig profund. I no parla, naturalment, del desig de tenir un cotxe més
gros, sinó potser del desig de dir-li a algú el que pensem, de dir en veu alta quan
una situació ens fa fàstic o terror...
Subirats
diu:
He somiat
que sortia al balcó de casa i tot era fosc.
Enmig de la
polseguera, veia caure façanes noves
Deixant
lliures la infelicitat i la misèria interiors.
Qui no s’ha
aturat un moment davant d’una casa enderrocada on les parets dibuixen encara
l’estructura i els costums i una certa intimitat d’una manera gairebé
pornogràfica, les escales, però també la conducció del vàter i la banyera d’una
casa ja destruïda...? Qui no ha imaginat alguna vegada, mirant un pati d’illa
amb totes les llums petites que il·luminen les finestres o escoltant veus que
criden un moment, o el mateix silenci o les televisions, els drames interiors
de les ciutats modernes? Un dia, jo anava presonera dins d’un cotxe per la
Rambla Catalunya, i amb el semàfor vermell d’una cantonada, la gent mirava cap
amunt i hi vaig mirar jo també: vaig veure una senyora, vella, enfilada a la
barana, la vaig veure tirar-se pel balcó, amb els cabells grisos i la faldilla de franel·la
grisa i vaig sentir el soroll estrany del cos en caure a terra. I el semàfor va
canviar i el cotxe on jo anava va seguir. L’endemà vaig saber que algú havia
comprat l’edifici per fer-hi un restaurant i aquella senyora l’havien de
desnonar. Vaig escriure una carta al diari i anys després, ho vaig posar en un
conte. Aquests tres versos expliquen també això, amb la síntesi de la poesia.
També diu
Subirats:
Veig
Barcelona...
Amb les
papereres plenes de poesies abandonades.
Una ciutat
d’homes tristos...
Hi ha poemes
on he trobat altres afinitats. En algun dels seus consells cínics suggereix que,
quan arribeu a casa, no mireu la televisió, diu:
Demaneu,
millor, per què cap arbre no plora al matí,
Per què hi
ha joves que se suïciden quan baixa la nit
O com és
possible d’oblidar les guerres civils.
També hi ha
una reivindicació del paisatge i del silenci:
Com quan
parla d’aquests conferenciants mediocres i els creadors sense gaire esperit,
que li provoquen el desig de portar-los a casa, que vegin el sol que cau,
l’ombra i les fulles dels arbres, el moscatell...
I, quan es
pregunta:
Per què
vàreu tallar tots els arbres / que mantenien a lloc els temors...
De vegades
recupera l’esperit furiós d’aquell Salvat Papasseït que escrivia: “Escopiu a la
closca pelada dels cretins!” I sembla que comparteixi el desig de fugir de
Baudelaire: N’importe où, n’importe où,
pourvu que ce soit en dehors de ce monde! No importa on, no importa on,
mentre sigui fora d’aquest món!
Vitalista,
parla poc de la mort, i potser quan ho fa, tracta més de la mort en vida,
potser de les renúncies:
Més d’una
part de mi agonitza:
O parla del
pes dels morts de la història...
I altres
vegades arriba a ser inesperadament dickinsonià
Diu:
Jo només
escric
Per a mi,
cobert per milers d’estrelles.
Em fa pensar
en aquell poema de la Dickinson que diu (i faig una traducció improvisada i temerària):
Les millors
coneixences que tinc són aquelles / amb qui no he parlat mai/ Les estrelles que
arriben a la ciutat / Mai no m’han considerat descortès / Quan no he respost
res / a la seva crida celestial / La meva mirada reverent / ha estat cortesia
suficient
O tots els
jocs que li permet a Santiago Subirats el recurs d’adoptar metafòricament el
punt de vista del gos
(com quan
diu amb ironia)
Com a gos,
sempre seré fidel a Homer...
De vegades
l’humor d’aquests poemes podria entrar en allò que Carles Hac Mor reivindica com
un pensament “poca-solta”:
Diu
Subirats:
Homes i
dones de ment precisa!, / permeteu-me de bordar aquests sonets / de versos i
lletres engossides, / com si fossin els més profunds gemecs / d’una fera amb
pell insubmisa...
O quan es
revolta davant la docilitat que li exigeixen i contradiu la passivitat aquella de
què parlàvem i anuncia que robarà quan tingui gana, perquè els banquers roben
més, o diu que ha escollit ser salvatge i que la religió hauria de cridar a la
desobediència civil i no tenir secrets i torna a contradir aquell vers on deia
que no era a favor ni en contra de res:
És bonica la
idea d’aquest poema final en què parla directament com un gos que ja no creu en
l’home, que ha perdut l’esperança de jeure amb ell, de ser el seu millor amic,
i ja no li pot mirar els ulls sense recança, i és que, finalment, el gos de
Santi Subirats es revolta fins i tot també com a gos i abandona l’home, diu que
ja és hora que segueixi el seu camí tot sol...
Les
citacions són també agosarades i serveixen per entrar una mica a l’univers
heteròclit i hospitalari de Santi Subirats: Sloterdijk, Gottfried Benn, Plath,
Baudelaire, Hawking, Menandre, Antístenes, Diògenes, Franco Volpi, Pius Alibek,
el meu llibre balcànic... I el fet subversiu de posar-hi bibliografia.
Després
d’aquest recorregut dels Poemes cínics
de Subirats, poemes morals, vitals, pessimistes i irònics, per celebrar aquesta
conciliació meva amb el seu esperit, volia dir aquí una altra traducció meva
improvisada i una mica poca-solta d’un poema d’Emily Dickinson que parla d’un
encontre després de la mort. No sabria dir per què, però crec que en certa
manera amagada, hi ha una relació, potser la idea antiga que el poeta havia de
buscar la veritat i la bellesa. Diu així
Vaig morir per la Bellesa, però tot just
M’havien encaixat al taüt
Quan algú que havia mort per la Veritat va
jeure
A l’habitació del costat...
Ell va preguntar, baixet: jo per què havia
caigut?
Per la Bellesa, vaig dir...
I jo per la Veritat. Són la mateixa cosa
Som Germans, va dir...
I així, com parents, retrobats una nit...
Vam parlar entre les habitacions...
Fins que la molsa ens va arribar als
llavis...
I va cobrir... els nostres noms.
Moltes
gràcies
Isabel Núñez